5.2 Llei de Barris en general.

Els darrers vint-i-cinc anys, les viles i les ciutats de Catalunya han tingut una evolució que, en termes generals, cal considerar positiva. Així, la gran majoria avui són espais més ben endreçats i més ben equipats que els que la Generalitat i els ajuntaments democràtics es trobaren al començament. Ara bé, per raó de les condicions històriques en què es crearen i s'han desenvolupat, moltes àrees de les ciutats de Catalunya pateixen problemes urbanístics i socials importants que, a vegades, en lloc de resoldres, encara tendeixen a agreujar-se.

Entre aquests espais, destaquen algunes àrees on es concentren processos de regressió urbanística, problemes demogràfics (causats per la pèrdua o el creixement excessiu de la població) i mancances econòmiques i socials. Són, en molts casos, barris vells o nuclis antics, extensions suburbanes fetes sense una planificació ni una dotació d'equipaments adequades, polígons d'habitatges o àrees d'urbanització marginal.

En aquestes zones, hi conflueixen sovint problemes de naturalesa diversa, que afecten en molts casos l'estat de conservació de les edificacions, la urbanització i les xarxes de serveis; l'existència d'espais públics; la dotació d'equipaments; la concentració de grups de ciutadans amb necessitats especials; l'accessibilitat viària i en transport públic; el desenvolupament econòmic; l'activitat comercial, i la seguretat ciutadana.
Aquestes circumstàncies afecten negativament el benestar dels ciutadans que viuen en aquestes àrees i són un impediment per a la cohesió social i el desenvolupament econòmic.

És per això que determinats barris i àrees urbanes de Catalunya avui requereixen una atenció especial de l'Administració pública. Una atenció que superi les intervencions sectorials i que permeti emprendre-hi accions d'intervenció integral, dirigides tant a la rehabilitació física com a la sostenibilitat ambiental, el benestar social i la dinamització econòmica.

Aquestes accions han d'anar destinades a la comunitat sencera del barri o l'àrea afectats per tal d'aconseguir que l'espai i els equipaments públics esdevinguin factors de desenvolupament social i personal, generadors de teixit social i cultural, entorns afavoridors de cohesió i identificadors socials i culturals.

L'Administració, la Generalitat i els ajuntaments. ja han fet diverses vegades intervencions d'aquest tipus, algunes de les quals han tingut un èxit remarcable i han atret fins i tot l'atenció internacional. En aquestes accions s'ha comptat sovint amb la implicació de l'Estat, l'esforç dels

promotors privats, la participació de les associacions veïnals i la contribució de les institucions europees (canalitzada especialment pel programa Urban).

L'objecte d'aquesta Llei, de la qual la Comissió de Govern Local de Catalunya ha emès un informe favorable, és, precisament, estendre les actuacions d'aquesta mena a tots els barris i les àrees urbanes de Catalunya que ho necessitin. I per això, en el marc de les competències autonòmiques i locals reconegudes per l'article 9 de l'Estatut d'autonomia i per l'article 66 del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, i d'acord amb el que estableix la disposició final vuitena de la Llei 2/2002, del 14 de març, d'urbanisme, dota l'Administració dels instruments específics adequats per a aquesta finalitat.